El premi a la “Fidelitat castellera” és pel setmanari vilafranquí La Fura. Des de la seva fundació ha inclòs a les seves pàgines la puntal informació castellera que els aficionats del món dels castells podrien desitjar. La seva secció “Lo Carro Gros” va ser declarada ‘millor publicació gratuïta en català del 2015’.

Els Castellers de Vilafranca han donat a conèixer la 47a edició consecutiva dels premis ‘Casteller de Soca-rel’, un reconeixement dedicat a membres de la colla que han tingut una trajectòria destacada dins l’entitat. Aquest any, l’equip directiu dels Castellers de Vilafranca ha decidit que els ‘Soca-rel’ siguin per Manuel Salvador Balcells i Ortuño i Josep Esteve i Martí. A continuació, es detalla la relació de cada un amb la colla.

Manuel Salvador Balcells i Ortuño va entrar a la colla l’any 1984, després que el cap de colla en aquell moment, Joan Bolet, el “Garsa”, aconseguís convèncer la mare del premiat que lluïs la camisa verda. El seu pare i un dels seus oncles ja eren castellers i en Manuel va acompanyar-los per primer cop en una actuació a Navàs, l’any 1981. El que el va fer sortir de dubtes per entrar a la colla va ser quan al concurs de Tarragona del 1984 la colla va completar per primer cop els tres castells bàsics de vuit en una mateixa actuació. Des d’aleshores fins ara que no perd pistonada per venir a les actuacions més importants i als assajos més destacats tot i viure a Barcelona.

Josep Esteve i Martí és un dels castellers més sacrificats del moment. Va entrar oficialment a la colla l’any 1995, però des d’uns anys abans ja s’havia fet present a les nostres pinyes, a vegades acompanyant el seu pare, bon aficionat i seguidor fidel de les nostres actuacions. Viu a les Gunyoles i és una excel·lent persona, sempre disposat a donar un bon cop de mà pel que faci falta. Ha col·laborat en tasques de l’activitat de la colla sempre que se li ha demanat, especialment amb  els companys de l’àrea social. No fa massa temps que gaudeix de la condició de jubilat, però… no s’ha jubilat pas dels castells ni molt menys!

La seva capacitat de sofriment no té límits i s’ha convertit en imprescindible en les grans construccions castelleres dels darrers anys, fent de baixos a castells de vuit, de nou i de deu pisos.