Joan Badell: “Creure en el que fas és la clau de l’èxit”

2018-06-19T15:29:24+00:00 19 juny 2018|Actualitat, El Figarot|1 Comment

Va néixer a Vilafranca l’any 1974 i ja des de ben petit va quedar fascinat pels castells. Va formar part de l’equip de pinyes i folres en l’època del Melilla, junt amb el David Miret, qui anys més tard el va nomenar cap de pinyes, folres i manilles. A tot arreu on va hi porta el somriure que el caracteritza i la motivació, que encomana. És un home de paraula i de moltes, moltíssimes paraules, i potser és per això que les càmeres i els micròfons dels mitjans de comunicació l’estimen tant. I tot i que l’entusiasmen els reptes, si quan tenia 17 anys li haguessin dit que acabaria sent president dels Castellers de Vilafranca, ho hauria posat molt en dubte.

 

Quin va ser el teu primer contacte amb els castells?

El meu primer contacte amb els castells va ser quan tenia 6 anys. El meu pare va ser administrador de la Festa Major de Vilafranca i vaig poder viure la Festa Major del 80 i 81 des del balcó de l’Ajuntament. De tot el que vaig veure, però, el que més em va enamorar van ser els castells. A mesura que anava creixent, el meu interès pels castells també augmentava, però els meus pares no ho veien del tot clar. Em portaven a veure alguns assajos perquè estigués content i callés. Anys més tard, d’adolescent, ja em deixava veure per la colla: alguns assajos, actuacions… L’any 1990 vaig anar a fer pinya per Sant Fèlix i, uns dies més tard, vaig rebre una carta de la colla agraint-me que hagués participat en les pinyes de Sant Fèlix. Això em va emocionar tant que l’any següent, el 1991, vaig apuntar-me a la colla. Llavors tenia 17 anys.

Recordes la teva primera diada amb camisa?

Va ser un dia molt especial. Em va fer molta il·lusió posar-me la camisa verda per primera vegada i anar cap a plaça amb la camisa i la faixa. Era un desig que tenia quan era petit i que s’havia fet realitat. A més, em vaig sentir molt orgullós de portar la camisa verda dels Castellers de Vilafranca, ja que a casa sempre n’hem estat simpatitzants. Però també li tenia molt de respecte: jo admirava molts castellers i, de cop, estava a la mateixa colla que ells. Només que em deixessin fer pinya jo ja era feliç!

“El màxim a què pot aspirar un casteller de Vilafranca és descarregar un castell per primera vegada i que, a més, sigui per Sant Fèlix”

Quina que és la diada que t’ha fet emocionar més?

Hi ha moltes diades especials: el primer Concurs guanyat, la primera torre de 8 descarregada, el primer 3 de 10 carregat el 1998, evidentment també el primer cop que et descalces per pujar, aquells nervis… Però el millor record que tinc és la primera torre de 9 amb folre i manilles descarregada l’any 1995. Feia molts anys que treballàvem aquest castell, en vam ser els pioners i havíem fet forces intents, i gràcies a no defallir mai, no abandonar i creure que la faríem, vam poder descarregar-la per Sant Fèlix, i va ser extraordinari. La insistència va tenir la seva merescuda recompensa. Va ser una lliçó de valentia i d’autosuperació que em va servir per la vida. La veritat és que va ser un castell que ens mereixíem moltíssim. Un altre dels grans moments emotius va ser descarregar el 3 de 10 per Sant Fèlix l’any 2013. Era un castell que havíem carregat el 1998 i també feia molts anys que hi anàvem al darrere amb l’objectiu de completar-lo; era el primer castell de 10 que descarregàvem i, a més, era Sant Fèlix. Que sigui en aquesta data per mi té un valor molt important: crec que el màxim a què pot aspirar un casteller de Vilafranca és descarregar un castell per primera vegada i que, a més, sigui per Sant Fèlix. Personalment també va ser un dia molt emotiu per temes familiars, ja que aquell any havia mort l’Ignasi Trullàs i aquell 3 de 10 va ser un dels millors regals que vam poder fer-li a ell, a Vilafranca, a la colla i al Jordi Simó, que també ens havia deixat feia poc. No els podíem fallar.

Com vius Sant Fèlix?

Per mi Sant Fèlix és el millor dia de l’any. És un dia molt especial, que preparem des de principis de temporada i sempre estem pensant-hi. És un dia de moltes vivències i records, que passo i visc des de molts punts de vista: casteller, familiar, amb els amics… És molt diferent de la resta de diades, en què normalment arribes, actues i te’n vas. Per mi, per Sant Fèlix cada hora del dia té el seu moment: hi ha tota la litúrgia del matí, has d’intentar calmar-te abans de la diada, esmorzar bé… Fa anys vivia la diada amb molts nervis, però cada vegada els gestiono millor. També hi ha el moment d’entrar a plaça, que és molt especial: veus tots els castellers al carrer de Santa Maria, amb la camisa verda entrant a plaça preparats per lluitar per un mateix objectiu, que és fer la millor actuació. I, per sort, en els últims anys sempre ho aconseguim! I després ja ve la part més festiva: el dinar familiar de festa major, la processó, i finalment la nit. Quan la diada va bé tot flueix, durant la nit la gent et felicita, parles de castells amb tothom, i no te n’adones que se’t fan les 6 de la matinada i encara estàs parlant de castells amb un gintònic a la mà! És un dia molt llarg, molt especial i molt bonic.

Vas ser cap de pinyes en el període 2008-2011, amb el David Miret de cap de colla, però ja vas començar a ajudar-lo a l’equip de pinyes l’any 1995 amb el Melilla de cap de colla. Què és el millor d’ocupar aquest càrrec?

El millor va ser l’aprenentatge continu. Ser cap de pinyes és una feina estressant, ja que als assajos no pares de muntar pinyes i acabes esgotat. És una experiència molt enriquidora que t’ajuda a agafar trets de lideratge, ja que has de mirar de ser positiu sempre, no enfadar-te, tenir paciència… i és important també saber gestionar les caigudes i les males diades. No et pots ensorrar, com a cap de pinyes! A més, quan tot va bé és molt reconfortant que la gent et feliciti per la feina ben feta, les abraçades… T’impressiona molt quan ve un casteller molt més veterà que tu, amb llàgrimes als ulls per fer-te una abraçada i donar-te les gràcies.

“Formem un equip dinàmic i ja hem demostrat que som aquí per fer, i perquè passin coses importants”

 Quines responsabilitats implica ser cap de pinyes, folres i manilles?

És un càrrec complicat. No tothom vol o aspira a pujar al tronc, però a la pinya la majoria de gent té com a objectiu ser titular en la seva posició o pujar al folre i a les manilles. Gestionar aquestes coses no és fàcil, i a l’hora de prendre decisions has de valorar moltes coses: aptituds, condicions, assistència a assaig, veterania, talla… Al final, ocupes aquest càrrec per prendre decisions i has de ser conscient que no sempre agradaran a tothom, encara que les prenguis des del sentit comú i mirant sempre per la colla. Has de buscar l’equilibri entre l’experiència, l’assistència, la joventut i la veterania. És necessari saber empatitzar amb la gent en cada situació.

Joan Badell

 

Se’t nota l’estima personal al Penedès: la majoria de fotografies del teu Instagram són de paisatges amb vinyes, fins i tot la teva clínica porta el nom de la comarca… Creus que els Castellers de Vilafranca han contribuït a fer-la visible a la resta del món?

Una altra de les meves aficions és córrer, esport que practico habitualment. Sortir a córrer per les nostres vinyes i muntanyes és una manera de mantenir-me en forma, desconnectar de tot i trobar el meu temps. Quan veig alguna cosa interessant com unes vinyes que broten, una raïm que madura, una sortida o una posta de sol, paro, respiro i m’agrada fotografiar l’instant amb el mòbil. Els Castellers de Vilafranca som una de les entitats més importants i conegudes no només del Penedès, sinó de Catalunya, i tinc clar que els noms de Vilafranca i del Penedès els hem fet lluir molts vegades arreu del món. Som uns grans ambaixadors del nostre territori i de la nostra cultura. Tu saps al cap de l’any quantes vegades sortim pels mitjans? No té preu aquesta promoció. Som uns grans promotors del Penedès i de Catalunya. Crec que tenim un territori molt potent, molt bonic, amb un món del vi i del cava molt ric i que són el nostre motor econòmic, que es deu a un procés sovint poc valorat. És admirable la feinada que fan tant el viticultor, com l’elaborador i el comercial, i penso que l’hem de fer conèixer i estimar.

T’hauries imaginat mai que arribaries a ser president d’una de les colles castelleres més importants del panorama casteller?

No, mai m’ho hauria plantejat ni imaginat perquè jo sempre he tingut un perfil més tècnic. Però també crec que, quan et proposen un càrrec d’aquesta envergadura o t’arriba l’hora de liderar un projecte, no has de tenir por. Respecte, sí; però no por. La por paralitza les persones i fa que no actuem. En aquesta vida, tot passa per algun motiu i, si t’arriba el moment, l’has d’afrontar amb il·lusió i agrair aquesta oportunitat. En el meu cas, jo estava molt d’acord amb el cap de colla i junts vam traçar un projecte engrescador, amb canvis i novetats. Treballar amb una persona rigorosa com el Toni Bach, que té un munt d’aptituds, em va fer decidir que sí. Ja havíem treballat junts a l’equip tècnic del David Miret i sabíem que ens enteníem. Implicació, lleialtat, innovació i comunicació són claus per fer un bon treball en equip, i si hi sumes estimació pel que fas i tens una actitud positiva, tens moltes opcions que sigui un període exitós. A més, tenim una manera d’entendre i de fer castells molt similar i vam marcar uns objectius molt semblants. Vaig entomar el repte de presidir la colla i no me’n penedeixo.

Com treballes amb el Toni Bach?

Treballem d’una manera molt conjunta i transversal, amb ajuda mútua i constant i molt diàleg. És molt important que els dos líders remem junts i en la mateixa direcció, i en aquest sentit tracem els objectius a assolir conjuntament i els equips tècnics i directius s’hi involucren d’una manera evident. Crec que formem un equip dinàmic i ja hem demostrat que som aquí per fer, i perquè passin coses importants. Creure en el que fas és la clau de l’èxit.

“Tinc el convenciment que tornarem a guanyar el Concurs. Que ningú en dubti! Però primer cal fer un gloriós Sant Fèlix”

Amb quin propòsit vas presentar-te a la presidència de la colla?

Crec molt en la millora contínua. Fa anys que la colla ha evolucionat moltíssim, però sempre hi ha coses que es poden millorar. Ens vam presentar amb molts objectius i amb moltes ganes de treballar. Els objectius principals eren, entre d’altres, la reforma de Cal Figarot, la creació i implementació de l’ARIS, protocol·litzar i detallar tot el que fem durant els anys de mandat amb l’objectiu que qui ocupi el nostre lloc després que passem per la direcció de la colla, trobi una memòria detallada de tot el que s’ha fet…

I avui, a mitja legislatura, creus que s’estan assolint aquests objectius?

Estic molt satisfet dels canvis i les millores que hem anat introduint a la colla. Ja s’ha vist que som un equip actiu en tots els nivells, no som aquí per ocupar la cadira, sinó per treballar, executar i prendre decisions. Per detallar algunes de les activitats que estem duent a terme, crec que la comunicació ha millorat i que cal que segueixi millorant. També penso en altres actuacions, com que hem endreçat les entrades a plaça de la colla, que hem actualitzat l’escut i la imatge gràfica de la colla, que Cal Figarot és ja un espai cardioprotegit, que hem organitzat un munt d’actes socials, que hem trobat finançament per tirar endavant els nous projectes de reforma de la nostra seu social i per a la nova xarxa d’assaig, que hem enllestit la reforma de la nau i dels jardins, que hem signat convenis amb nous patrocinadors i ja hem començat les obres de Cal Figarot… I de moment hem guanyat un dels dos concursos que ens toca afrontar i hem igualat en dues ocasions la millor actuació de la història. Però encara queda molta feina per fer!

Quin és el propòsit per als dos anys de mandat que queden?

La nostra voluntat més immediata és que, un cop estigui acabat Cal Figarot, puguem contractar una persona que faci el manteniment i la neteja del local. Seria un professional que s’encarregaria d’obrir-lo i tancar-lo quan hi hagi assaig, reunions, actes…, i es podria dedicar a coses que ara, com que tots som amateurs, costa d’arribar. De feina, n’hi ha molta i creiem que ha arribat l’hora de fer aquest nou pas endavant. També m’hauria agradat tenir més definit un viatge intercontinental. Puc anunciar que ja pràcticament tenim la destinació i estic segur que arribarà el 2019, però hem de ser conscients que ens hem centrat molt en els castells i a fer el canvi generacional, i que les reformes de Cal Figarot han centrat tots els nostres esforços, tant econòmics com de gestió del temps. Preveig un 2018 extraordinari en molts aspectes, tant des del punt de vista dels castells, com per les obres de millora, com pel 70è aniversari de la colla. I tinc el convenciment que tornarem a guanyar el Concurs. Que ningú en dubti! Però primer cal fer un gloriós Sant Fèlix.

“A mi em toca encapçalar i liderar tot això, però hi ha molta gent darrere treballant de manera altruista”

Com es compagina ser president dels Castellers de Vilafranca amb la vida laboral i personal?

Ser president de la colla implica dedicar-hi moltes hores, i cada dia tens coses a fer. Et toca fer de tot: rumiar molt, respondre trucades de telèfon, missatges, correus…, també tens visites protocol·làries. Has de representar la colla allà on sigui necessari; assistir a reunions; cercar patrocinadors; atendre els mitjans de comunicació; estar atent a temes més personals de gent de la colla; saber treballar en equip i delegar; fer tasques de coordinació de sortides, com contractar els autocars, negociar el nostre caixet per a cada actuació… La part més trista són els enterraments i quan visites castellers lesionats; però també és necessària. És més humana i fins i tot és gratificant quan dones suport en moments de tristesa. No descanses ni a l’hivern, sempre hi ha alguna cosa a fer!: tancar els comptes, preparar sopars de col·laboradors, preparar l’assemblea, marcar nous objectius, negociar actuacions… L’important, però, és fer-ho sempre des de l’estima a la colla i amb moltes ganes. Per sort, tenim un equip tècnic i un equip directiu amb un munt de col·laboradors que treballen d’una manera espectacular durant tot l’any i regalen el seu temps en benefici de la colla. A mi em toca encapçalar i liderar tot això, però hi ha molta gent darrere treballant de manera altruista. Aprofito aquesta ocasió per agrair-los la feina i la col·laboració.

Què és el millor de ser president dels Castellers de Vilafranca?

El millor és veure el funcionament d’una colla castellera des del cor. Toques tot tipus de temes: tècnics, de canalla, de protocol, de gestió, de persones… A més, també et permet conèixer molta gent, des de persones que estan al capdavant d’institucions i empreses fins a alcaldes de les poblacions on anem a actuar. Teixeixes un nucli de gent coneguda molt gran, a vegades fins i tot és difícil recordar el nom de tothom. L’únic negatiu que hi veig és que falta temps per fer tot el que t’agradaria fer. Has de saber gestionar el temps, per tenir equilibri en tot el que fas i mirar d’arribar a tot arreu.

“Mentre la gent tingui il·lusió, compromís i ganes, la colla té vida per moltíssims anys més”

Què creus que tenen els Castellers de Vilafranca que no tinguin les altres colles?

Crec que tenim dos grans trets que ens diferencien. Primer, les ganes de liderar el món casteller: no cansar-nos mai de fer castells, les ganes d’autosuperar-nos, el tarannà competitiu, voler guanyar sempre i l’esperit de sacrifici i compromís. I, per altra banda, la solidesa humana que hi ha dins la colla: amb els anys van passant equips directius i equips tècnics, i més o menys tots estem molt units i ens ajudem els uns als altres, sense problemes. Som una roca en aquest sentit. Aquesta colla ha après a efectuar els relleus en els òrgans de direcció sense traumes i amb molta maduresa. En aquests aspectes som exemplars i això crec és admirable.

Vint-i-set anys després d’entrar a la colla, havent ocupat posicions de responsabilitat… Què ha significat per tu formar part dels Castellers de Vilafranca durant tots aquests anys?

Per mi és una manera de viure. De fet, dels meus anys de vida, n’he viscut més com a casteller que de no pas com a no-casteller; una part de la meva vida ha girat entorn d’això molts anys. És cert que he complert molt durant molts anys. Em fa feliç haver viscut tots els castells de gamma extra de la colla, ja que des del 1995 fins avui no me n’he perdut cap. És una manera d’entendre la vida, un sentiment d’estima cap a una colla que m’ha regalat un munt de vivències positives i molt d’aprenentatge i m’ha permès conèixer molta gent excepcional, tant de la nostra colla com d’altres colles.

La colla celebra 70 anys aquest 2018. Com t’imagines que seran els Castellers de Vilafranca en el seu centenari?

D’aquí a 30 anys m’agradaria que la colla seguís creixent. Des del punt de vista dels castells no serà fàcil perquè el nivell actual és molt alt i exigent, però crec que és molt possible aconseguir castells que encara no s’han vist. I, si una colla està en disposició de fer-ho, la nostra és sempre una candidata. Crec que anem pel bon camí. Ja fa molts anys que ens mantenim en un nivell molt alt i hem après a viure aquí dalt. Mentre la gent tingui il·lusió, compromís i ganes, la colla té vida per moltíssims anys més. M’agradaria que aquesta tradició a Vilafranca continués ben viva i que nosaltres i la plaça més castellera continuéssim sent referents del món casteller. És molt important que mimem, respectem i cuidem la Diada de Sant Fèlix, una diada amb més de 200 anys d’història i que és patrimoni del món casteller.

Acaba la frase: ser dels Castellers de Vilafranca és… un orgull i un privilegi.

 

MARIA ZAPATER MATA

Entrevista original publicada a l’edició número 48 de la revista El Figarot.

One Comment

  1. Ester Andaní 20 de juny de 2018 at 20:29 - Reply

    Ho diu en una frase: creure en el que fas és la clau de l’èxit. I també ser perseverant i constant.
    Personalment, no suporto les aglomeracions, però veure els meus Verds per la tele, era molt dur. Començant a entrar a plaça, cap a finals de la segona ronda, especialment a la plaça Sant Joan, comencen haver-hi buits, la gent entra i surt, vaig poder debutar!!!, però controlant, tots els punts per on podia sortir, però jo volia més, doncs un ansiolític, i va des del principi, treballant poc a poc. Em va anar molt bé anar a plaça per les Fires de Maig, et pots moure, i finalment, des del Sant Fèlix del 2013, la plaça és meva. Per la tele, feia molt mal i jo volia ser allà, tossuda, perseverant, i creure que aconseguiria veure una diada a la meva plaça. Com anècdota, aquell Sant Fèlix tan especial i emotiu, el del 2013, hi havia molt més que descarregar el 3d10fm, duia un vestit. Ja tenia un parell d’anys, però quan toca fer el canvi d’armari, i em surt, penso: l’has de retirar, ja! però no puc. És el vestit que duia el meu primer Sant Fèlix a plaça. Segui així, amb les vostres conviccions, il·lusions, projectes i objectius i com hi creieu, ho aconseguireu. No en tinc cap dubte. Jo tinc una promesa feta si…. i tinc clar, que us ronda pel cap per Sant Fèlix, i no tinc ni familiars ni amics a la colla. Seguint-vos diada a diada, una treu les seves conclusions. Sempre mirant amunt!!!

Deixa un comentari