SOM EL PEU. L’origen del lema que explica els nostres orígens.

El 2018 els Castellers de Vilafranca fem setanta anys. Sempre és bon moment per aturar-se i pensar sobre un mateix, sobre els propis orígens i la pròpia història, per saber qui som, d’on venim i, així, determinar amb convicció renovada cap on anem. En una efemèride tan destacada com la nostra d’enguany, aquest exercici esdevé encara més important.

És així com l’any 2017 alguns castellers ja vam començar a plantejar-nos aquestes qüestions. En aquell moment simplement ho fèiem per trobar un bon lema per a les campanyes de la temporada. De seguida, però -i ja amb un ull posat en aquest setantè aniversari-, vam decidir que el que volíem trobar no era un senzill eslògan de campanya com qualsevol altre. El que havíem d’aconseguir era un lema que anés més enllà, que expressés la nostra essència, que ens connectés directament amb les nostres arrels i ADN com a colla i que, clarament, transcendís l’àmbit temporal d’una sola temporada. Un lema que ens representés llavors i que pogués fer-ho sempre.

Per sort, no partíem de zero. La temporada anterior, la inoblidable 2016, ja es va apostar fort pel lema “Hereus de la plaça més castellera”, que no cal ni dir que va exactament en la mateixa línia. El que calia era aprofundir-hi més, doncs. Buscàvem, insisteixo, alguna cosa que digués clarament i en molt poques paraules qui som nosaltres, allò que ens fa diferents. Cercàvem definir amb contundència la nostra identitat, amb la qual cosa aviat va quedar clar que el mot ‘som’ hauria de ser fonamental. Som “Hereus de la plaça més castellera”, doncs. Però, per què?

Com de sobres sap tothom, la nostra plaça de la Vila és considerada “la més castellera” perquè, amb diferència, és on sempre i de forma continuada hi ha hagut més afició pels castells. Tant és així que hi hagué anys, anys foscos, en què les colles dels Xiquets de Valls només alçaren castells aquí, a casa nostra. Aquesta afició incondicional i tossuda, fanàtica, es demostrava sempre, també, de la següent manera: qui feia la pinya (i els folres i, sovint, fins i tot els pisos de segons i/o terços) a aquells Xiquets de Valls eren els mateixos vilafranquins, entusiastes com ningú. La famosa expressió del ‘carro gros’ per referir-se al 4 de 8 parla per si mateixa: vint-i-quatre són els castellers que conformen el tronc i el pom de dalt d’un 4 de 8, i no hi cap –ni hi cabia aleshores- gaire més gent, dalt d’un carro -per molt gros que fos-.

I és que els “Xiquets” de Valls, el que ells llavors entenien com la colla, eren els castellers del tronc i només els castellers del tronc. La pinya, el peu, els el fèiem nosaltres, els vilafranquins. Per això som els “Hereus de la plaça més castellera”.

Però, d’altra banda, per què ‘peu’? Com és que som l’única colla que, d’una pinya sota un folre, en diem així? Després de donar-hi algunes voltes va resultar que amb una breu cerca al diccionari n’hi va haver prou. El diccionari del IEC diu, en la quinzena accepció de l’entrada ‘peu’: <<Pila de pasta d’oliva molta, de raïm aixafat, etc., disposada en cofins o en altres recipients per a ésser premsada>>. ‘’Pila de raïm disposada a ésser premsada’’. Som nosaltres! Era això, ho havíem trobat.

No hi ha ningú en el món casteller que pugui dubtar que, el nostre, és el millor peu de la història dels castells.

Fixeu-vos. Us heu aturat mai a fer una ullada, una mica atenta, als noms de les colles castelleres? O, com a mínim, a les poques colles més antigues que la nostra? Les dues colles dels “Xiquets” de Valls i els “Nens” del Vendrell. I, encara, moltes de les posteriors continuaren i continuen amb el mateix referent (és a dir: castells com a equivalent de “Xiquets” -o un sinònim-; i ja hem vist que “Xiquets”, en realitat, era vist com a equivalent del tronc): en són bons exemples els “Xiquets” de Tarragona, els “Bordegassos” de Vilanova, els “Nois” de la Torre, els “Minyons” de Terrassa, els “Xiquets” de Reus, els “Xicots” de Vilafranca, etc. Els Castellers de Vilafranca, però, vam trencar el motlle. Castellers. Som la primera colla del món casteller que va adoptar aquest nom: castellers. El 1948 ens vam identificar a nosaltres mateixos com a ‘’castellers’’, en sentit total! Perquè, de castellers, ja feia molts anys que n’érem; però no “Xiquets”, no, perquè la nostra tradició, allò que ens definia, era la pinya. El peu. Nosaltres érem els “Castellers” que es posaven sota els “Xiquets”, “disposats a ésser premsats”’, per a major glòria dels castells i de la nostra plaça, la plaça més castellera. Senzillament, un bon dia de 1948 vam decidir que, a partir d’aleshores, ens ho faríem tot nosaltres mateixos. I ara, i des de fa vint-i-dos anys, som la millor colla del món.

I això és el que som. Som el peu. I així ho hem demostrat amb escreix i reiteradament al llarg d’aquests setanta anys. No hi ha ningú en el món casteller que pugui dubtar que, el nostre, és el millor peu de la història dels castells. Els més durs, els més sòlids, els qui any rere any batem rècords de castells de gamma extra i castells amb folre i manilles descarregats. Les galeres. El que ens fa diferents a la resta, allò que ens fa únics. Cuidem-ho, mantinguem-ho i millorem-ho. I estiguem-ne immensament orgullosos. El nostre cap de colla, el Toni Bach, sempre diu que ‘’qui perd els orígens perd identitat’’. Castellers, que no perdem mai els nostres orígens: Som hereus de la plaça més castellera. Som el peu!