Excel·lència castellera

2011-04-06T18:02:34+01:006 Abril 2011|Notícies castelleres|0 Comments


assaig de cinc de nou amb folre fins a dosos dels castellers de vilafranca

Article del periodista casteller Xavier Brotons publicat a la revista El Figarot nº 41.

 

Poc després que els Castellers de Vilafranca aconseguissin, per fi, fer la torre de 9 (que van descarregar) per Sant Fèlix del 1995, recordo que vaig coincidir en una tertúlia radiofònica (“Les tertúlies castelleres de Cal Ton”, dirigides pel company i amic periodista Joan Beumala) amb Francesc Moreno, Melilla –aleshores cap de colla dels verds— i Joan Brugués, Bubu, un dels membres del nucli fundador dels Minyons de Terrassa, entre d’altres contertulians. Doncs bé, en el distès sopar posterior a la gravació a l’estudi també recordo que, en un moment determinat, Brugués es va dirigir a Melilla i li va dir: “Us obsessiona ser els primers!”

Està clar que el to de les paraules del membre dels Minyons era de reny, com dient: “A tothom li agrada ser el primer, ser el millor, però no cal obsessionar-s’hi”, tenint en compte, a més, que el verb obsessionar-se té un sentit clarament negatiu.

Sigui com sigui, consideracions semàntiques a banda, estic convençut que quan Francesc Moreno es va posar el capdavant dels Castellers de Vilafranca es va marcar l’objectiu clar de convertir la seva colla en la millor del món casteller. I si es va fixar aquesta meta va ser perquè, en el fons, confiava en l’èxit de l’empresa, bàsicament per dos motius: potser més bé que ningú, Melilla coneixia el potencial casteller de la colla i, en segon lloc, també era perfectament conscient del potencial simbòlic de l’entitat (una colla d’una vila amb una tradició, una història i una afició castelleres incomparables). Convençut, doncs, de les possibilitats de reeixir en aquesta empresa, la primera cosa que es va imposar Melilla va ser canviar la mentalitat de la colla. En aquest sentit, és ja cèlebre la seva arenga posterior a un assaig al pati de Cal Figarot reclamant als seus castellers que deixessin de mirar la Colla Vella dels Xiquets de Valls amb l’admiració del deixeble que no gosa superar el mestre i la passessin a veure com una rival més que calia tractar de tu a tu per mirar de derrotar-la. És allò de trencar la “dinàmica de subsidiarietat” de què sovint parla l’amic Josep A. Falcato.

D’altra banda, és clar que el temps ha acabat premiant aquesta aposta per l’excel·lència que Melilla i la colla van fer en el seu moment, i ja fa unes quantes temporades que ningú no s’atreveix a discutir la supremacia absoluta dels Castellers de Vilafranca en el panorama casteller. D’alguna manera és com si, un cop instal·lats en el primer lloc del rànquing, els de la camisa verda s’haguessin esforçat no només per conservar aquesta privilegiada posició, sinó per anar eixamplant les diferències amb els seus immediats perseguidors.

En aquest sentit, posats a buscar causes que expliquin aquesta posició hegemònica dels Castellers de Vilafranca en l’actual món casteller, jo en sé veure cinc, tot i que segurament n’hi ha més: la mentalitat guanyadora, el potencial casteller dels seus membres, l’assaig constant i perfeccionista, l’atracció dels millors castellers d’altres colles i el potencial simbòlic de la colla. D’altra banda, també estic convençut que aquests factors s’imbriquen els uns amb els altres, de manera que la combinació final fa que el resultat encara sigui més positiu.

Pel que fa al primer factor, malgrat que fos Melilla el primer a formular explícitament l’objectiu de lluitar per intentar ser els millors, jo crec que les “ganes de guanyar” dels Castellers de Vilafranca han estat sempre proverbials. De fet, l’aspiració a ser els millors és vella a Vilafranca, sent conscient tothom del potencial de la colla i la plaça. A més, cal afegir que els verds semblen disposats a acceptar els riscos que, inevitablement, implica aquesta aposta per l’excel·lència. M’explico: ser el millor està molt bé, és obvi; però mantenir-se en el primer lloc, paradoxalment, implica un desgast i una pressió constants no sempre fàcils de suportar, amb l’afegit que, tard o d’hora, arriba un dia que es deixa de guanyar; i ja se sap que com més amunt estàs situat, més mal fa la caiguda.

Respecte al potencial casteller, no n’hi ha cap dubte: a la capital de l’Alt Penedès hi ha hagut sempre grans castellers, i això també s’explica per la tradició de la seva plaça: al segle XIX els castellers vilafranquins tenien bons mestres en els vallencs, mentre que més modernament alguns components dels verds, per exemple, han reconegut haver tingut una bona escola en la pràctica de falcons. Per un altre cantó, el poder de convocatòria i de mobilització d’efectius i el seu grau de compromís han estat sempre superiors als de les altres colles (és clar que això té molt a veure amb el potencial simbòlic de la colla).

A més a més, el potencial casteller dels de Cal Figarot s’ha vist notablement millorat amb l’aportació dels millors elements d’altres colles, que voluntàriament han abandonat la seva formació originària per ingressar a les files dels verds, atrets per dues raons tan humanes com són les ganes de progressar castellerament i l’afany de millorar el palmarès personal. Això, d’alguna manera, ha convertit la colla en una mena de “selecció catalana de castells”.

D’altra banda, aquests dos últims factors lliguen directament amb un fet que segurament és el més important a l’hora d’explicar la supremacia vilafranquina: el canvi en la concepció de l’assaig. Tot i reconèixer que encara està per fer un treball seriós que analitzi la influència que va tenir la implantació d’un nou model d’assaig en el boom d’ara fa més de 15 anys, penso que els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa van ser els pioners, els anys 90, d’una nova manera de treballar els castells que els vilafranquins han pogut portar fins a les últimes conseqüències, amb els excel·lents resultats que tothom pot veure.

Simplificant-la força, diria que aquesta nova concepció de l’assaig ha consistit a ampliar fins a tres els dies d’assaig general, a ser més rigorós i exigent en el temps dedicat a l’entrenament, a sistematitzar l’execució del castell net sencer precedent en un pis a la construcció que es vol portar a plaça (o sigui, fer el 3de7 net abans de provar el 3de8, per exemple), a institucionalitzar sengles sessions setmanals de pilar i de torre amb xarxa i a assajar a consciència pinyes, folres i manilles. Lògicament, aquest fet ha anat paral·lel a l’ampliació i consolidació d’un calendari d’actuacions que permet mantenir-se en forma durant gairebé tot l’any.

Finalment, per potencial simbòlic entenc tota la càrrega de tradició, història i afició castelleres que contenen la colla i la plaça de Vilafranca que fan que la marca “Vilafranca” (que ha acabat designant tant l’una com l’altra, mal que pesi als Xicots vilafranquins) tingui prestigi i credibilitat i, per tant, un enorme poder d’atracció. En aquest sentit, la identificació entre la colla i la comarca de l’Alt Penedès és total i ha significat el suport incondicional de l’afició i de les forces socials, polítiques i econòmiques comarcals al projecte dels Castellers de Vilafranca.

Per acabar, no sóc cap sibil·la, però, després de la meva anàlisi, deixeu-me pronosticar que a ni a curt ni a mitjà termini no s’albira una alternativa al regnat verd.

 

Deixa un comentari